El Pau Llacuna escriu sobre el Rec
Expliquen que hi havia un col•leccionista de segells que en tenia un, del qual sols n’hi havia dos en tot els món. Diuen que va fer gecs i mànigues per adquirir l’altre, qual el va tenir en va estripar un, s’havia convertit en l’únic home del món que tenia una peça única, no tenia preu…. Ens deixarem escapar com Igualadins una peça única?
llegeix l’article complert punxant a sota
M’he proposat fer un article parlant del REC, i se’m fa estrany, feia tant temps que no em posava davant del teclat per escriure un article sobre el patrimoni arquitectònic d’Igualada, crec que potser ja no ho sabré fer.
Suposo que algú pensarà, “millor que no ho faci!” i potser té raó, però aquests dies que tant es parla del REC a resultes del POUM, em veig casi amb la obligació i segur amb la necessitat de dir-hi la meva.
Fa 18 anys que sota el paraigua del l’associació Anoia Verda i Neta, juntament amb la Teresa Mascó i el Josep Farrés vam fer una exposició en la que explicàvem el REC, la seva singularitat, els seus elements i la seva història.
No érem els primers, no vam descobrir res, sens va brindar una oportunitat i la vam aprofitar. Junt amb altres col•laboradors vam explicar un fet diferencial que té Igualada que la fa emblemàtica, i única. La ciutat es pot ventar de tenir un barri industrial diferent. Era i és un potencial, turístic, pedagògic, històric, per tant, i vist com ha evolucionat tot plegat, podria arribar a ser i hauríem d’aconseguir que fos, un potencial econòmic.
Poc a poc, els propis industrials, per necessitats logístiques i amb les benediccions de l’Ajuntament torn, van anar fent desaparèixer l’estructura, peculiaritats i els detalls del REC. Curiós, els industrials també han anat desapareixen. Avui sols se’n conserva un tros, per allò de deixar-ne constància…. i la resta ?, passi-ho bé!
Ara, amb el nou POUM, es projecta acabar d’esmicolar el poc que queda, i aquell barri industrial únic a l’Estat, que hauria pogut arribar ser “marca” de la ciutat, passarà a ser una peça de museu, no molt gran, no fos cas que ens generés masses despeses.
Què diríem d’una família que ignora els seus avis?, la història? el passat? Doncs, això és que està fent el nostre Ajuntament amb el nostre passat industrial, amb el Rec; oblida, ignora, casi m’atreviria a dir menysprea la nostra història industrial.
Ja fa temps, quan van fer les jornades de portes obertes de la reforma de l’edifici de l’Ajuntament , a un dirigent d’aquesta ciutat li vaig comentar, per escrit, que la sensació que jo tenia de la manera treballar de l’ajuntament en els temes del patrimoni arquitectònic, era similar a la manera d’actuar d’uns parents llunyans que reben una casa en herència i per desconeixement i sense informar-se, hi fan reformes pensant que l’endrecen i la modernitzen, llençant els records que no volen conèixer, perquè creuen que no li són propis. Quan acaben les obres, el resultat final deixa entreveure vagament el orígens… uns recordeu que ens diu en Raimon? “Qui perd els orígens per la identitat”.
I amb el Rec estem parlant d’això d’identitat. Igualada no té una gran arquitectura. Del Romànic al Modernisme, pràcticament tot és una arquitectura de segona línia. El REC és aquell conjunt que marca i explica una manera d’entendre social i econòmicament la vida d’un ciutat, la nostra-Igualada, és un model, un arquetip idiosincràtic de la vida industrial igualadina, fer-lo desaparèixer seria estripar la pàgina d’un llibre, reduir-lo, com es preveu, a la mínima expressió, és censurar la història.
La ciutat, i el seus dirigents de tots colors polítics, històricament, no han excel·lit mai per conservar el patrimoni arquitectònic; li ve de lluny, des de la “Pajarera” del mig de la plaça, a la reforma de l’interior de l’Ajuntament, podríem fer una llista. Una llista que s’intenta tapar amb intervencions bandera com la Cotonera “quan és mort el combregàvem”, o l’escorxador.
Expliquen que hi havia un col•leccionista de segells que en tenia un, del qual sols n’hi havia dos en tot els món. Diuen que va fer gecs i mànigues per adquirir l’altre, qual el va tenir en va estripar un, s’havia convertit en l’únic home del món que tenia una peça única, no tenia preu…. Ens deixarem escapar com Igualadins una peça única?
Si conservem el REC, conservem el nostre passat, deixem constància d’allò que vam ser, mantenim allò que no té ningú més, i podem obrir-ho a solucions de futur que respectin la identitat i els orígens d’Igualada.
Tags: El Barri del Rec